7. LES AUS

Un esclafit ensordidor i una imatge que gelava la sang. Una dotzena de corbs, s'havien tirat amb una força bestial, cap a les cares dels homes. La Lluna cridava pau, però les aus, estaven rabioses. Aquells homes eren despietats, sabien d'històries que mataven tot allò que els hi sortia al pas, fos o no per menjar. Eren una espècie maligna. En les cares dels homes, es veien enormes figures negres com la fosca, movent-se desesperadament. Gemecs, sang i gralls. Les milanes es van tirar a sobre dels animals - cans i falcons - furioses. La Lluna podia sentir allò que deien totes les aus.

Els homes van amollar als cans amb el cap desfigurat, fets de penjalls de pell i de pèl. Eren pocs els que tenien les dues esferes oculars. Gemegaven com infants i fugiren muntanya endins. Els falcons seguiren el mateix camí. Els homes, però, eren forts i estaven avesats a lluitar i tot i la gravetat de les ferides, van treure punyals i instruments de caça. Van caure corbs i milanes a terra, i els remataven amb trepitjades de les botes de pell, que sonaven com a macs feixucs esclafant masses de carn. I no es rendien, ni els animals ni els caçadors.

Les dones, estupefactes, no podien moure un braç, ja que mai no havien presenciat res igual. La Lluna, anegada de tristesa, sentint la presència de l'odi i de la mort, notà el foc, sorgint des de molt endins. Alguna cosa l'estava consumint, àcida, amarga, abrasant i un crit com mai abans s'havia sentit, va fer que tant les dones, com els homes i els animals, caiguessin a terra, tapant-se les orelles, bojos, com si el cap els hi hagués de rebentar. El silenci. 

6. LA VISITA

Un matí, l'Estepa agafava flors tendres de les plantes de l'hort. La Lluna, divertida i somniadora - allargada a sobre de la pastura carregada d'explosions verdoses - jugava amb l'Escletxa que corria per al seu ventre. L'animaló, de tant en tant, li mossegava un dit, o li estirava un manyoc de pèl. Una cosa que havia après la Lluna, era que les converses que podia tenir amb l'Escletxa, eren més aviat simples, poc substancials, com si sempre estassen de broma. Entre els jocs i rialles de la nina, la mare li explicava propietats de les plantes, li desvelava secrets escrits en el llibre de les Matrones - que llegia i mastegava per a la seva filla.

- Lluna, reina, ets la nova Matrona, has de...

- Ho sé mare, sé tot allò que he de saber - la tallà divertida.

- Tant de bo sigui així - sabia que la Lluna havia nascut preparada, però, no era senzill fer-se a la idea, que la seva filla hauria de ser qui curàs a les dones i qui les ajudàs en els parts. També vendrien les malalties greus i les passes de tot el poblat.

- Ho serà - una riallota li explotà de la boca, per les pessigolles que li feia el nas de l'animal gratant en el llombrígol - perdó mare, és que l'Escletxa... Estic aprenent a llegir. Sóc capaç de recitar cada planta i els seus usos, de memòria. Quant als òrgans del cos, als ossos, als bonys i les bues, els estic estudiant.

- Si Lluna, fes-ho. Hauries de practicar amb els olis, les aigües i els beuratges.

- Ho faré mare.

Per la Vall, es sentien les veus de les dones cantant i fent feines de la casa. Un grup de nines havia baixat al torrent, a cercar restes de metall i de fusta, que l'aigua havia arrossegat. Tot i que elles sentien les miules de les germanes, per a una orella civilitzada, era poc probable distingir-les dels renous dels arbres amb l'oratge, o dels cants i moviments dels animals. Quan la Lluna pensava en aquella vida, sentia que allò si què era una bona vida i no tot el que passava als pobles i a les ciutats. Plenes de misèria, d'odi i d'éssers menyscabats. Però allà, tot era pau, l'ambient que regnava era un plaer, quina comunitat la seva.

Però, una veu inesperada, estrident, era la del corb Vigilant - un animal sempre atent, que sobrevolava els cels, pacient, per tal de mantenir l'orde a prop del seu niu, amb la seva estimada companya perenne- seguia cridant, el Vigilant avisava als animals de la Vall. La Lluna, sense dir res s'aixecà de pressa, corrent com un llamp. L'Estepa intentà seguir-la i ho feia, uns metres més enrere, veient com la nina baixava pels escarpats penyals. Era forta, ràpida, àgil. Amb un moment, va esser amb les noies joves, que ja corrien i començaven a escalar els tallats. Ajudà a una ninona, l'Heura, amb els primers graons. L'Heura, era preciosa. 

La Lluna, sentí un impuls, volia veure als humans civilitzats. Amagada rere una roca, en un grop del torrent, podia veure com s'acostava una guarda d'homes. L'Estepa refugiada una mica més amunt, la mirava, tremolava i patia. Però, sabia que podia fiar-se de les tendres capacitats de la seva filla. Els caçadors duien cans, falcons i armes. Tot d'una va demanar explicacions a les criatures que els acompanyaven, per tal d'evitar un ensurt. Els cans eren bèsties confoses, no sabien més que cridar, eren animals criats per fer mal, la Lluna, tot d'una va sentir la ràbia que desprenien, no va poder fer més que demanar-los calma, explicar-los que entraven en la seva comunitat, que allà els animals eren sagrats.

Els tres falcons, sobrevolant el cap dels seus amos, semblaven animals morts de fam. La Lluna només podia veure carn, bocins de pollastre i molta gana. Els pobres ocells, amb unes veus estridents, li explicaven que feia dos dies que no menjaven, que els deixàs fer, que havien de trobar llebres i cunills, que si no, no tendrien el seu tiberi. I el bel d'un home, rompé l'aparent control del moment, eren els corbs i les milanes. Un esbart negre i bru, cridaner, tot i no ser grans aliats, batien les ales amb força i tirant-se en picat a sobre de la visita. La Lluna no podia fer més que cridar, i l'Estepa immòbil, pregant als Dèus del bosc...

5. LA COMUNITAT

Les dones de l'aigua vivien en els verticals penya-segats que pegaven al torrent. Aparentment eren inaccessibles, si una no coneixia els forats i els surtints per posar-hi mans i peus. Per a elles, era com un joc, fins i tot per a les més velles. Eren com a felins, àgils i silencioses, i per això caminaven per tota la Vall de Coanegra, sense mai haver estat vistes. Els remors que existien de les dones de l'aigua, venien dels homes. Els homes que un cop a l'any s'ajuntaven amb elles per procrear, i que vivien en un petit llogaret, situat en l'oliverar abans de començar a pujar cap a la Cova grossa - que era com l'anomenaven les dones d'aigua, i que s'ajuntaven allà amb els homes per anar a copular en una orgia necessària, carregada de substàncies narcòtiques i fragàncies estimulants.

Els homes baixaven al poble, d'Alaró o de Santa Maria per vendre pells d'animals, taulons de fusta, blocs de pedra i herbes males de trobar. N'hi havia que es llogaven per anar a fer feina al camp, per anar a caçar o fins i tot per formar part de la guàrdia de la comarca - ja que eren homes forts, degut a la vida salvatge que duien d'ençà de feia segles. Deien elles, que era impossible que tots els homes fóssin discrets i sabéssin callar, per això, a algun li havia escapat el misteri de les dones d'aigua. Com era costum en l'humanitat, la cosa s'havia anat transformant en una espècie de llegenda, en que unes dones mig bruixes mig guerreres es podien convertir en animals. I no anaven del tot desencaminades les veus. 

Elles habitaven les altes parets, en les coves acollidores, equipades amb totes les comoditats que es podien  imaginar, fetes amb fustes que arreplegaven de dintre del torrent. Amb el fortíssim i flexible ullastre, amb les soques d'alguns garrovers, amb branques i cimals de pins, d'ametllers. La fusta més preuada, sens dubte, era la llenya de l'alzina i en segon lloc del lladoner, però, n'arribava més bé poca, amb l'aigua fresca i dolça del torrent. Les dones en fabricaven eines, mobles i armes, i fins i tot utensilis per a confeccionar la seva roba, per a cuinar i per dur a terme tasques de la terra. En el cimadal del tallats, allà on ningú no hi podia arribar, sembraven tot tipus de verdures, pastura per els animals salvatges, plantes malvàcies, amb les que fabricaven els teixits i les cordes.

Bàsicament s'alimentaven de vegetals, de llet i de fruita que arreplegaven de la Vall. També, menjaven aglans dolços i amargs; feien pasta dolça de garrova, farina i una espècie de concentrat que empraven per curar els mals de cap; de  les ametlles en feien dolços, farines, sopes, barres - que podien guardar tot l'any; confitura de móres, de taronges salvatges, de prunes i de caquis; cercaven bolets, arrels delicioses, flors i llavors. Sempre que agafaven bossins i fruits de plantes, demanaven permís i escoltaven el llenguatge del vegetal, per tal de no debilitar la seva salut.

La Lluna escoltava llargues hores a la seva mare, parlant de totes aquelles coses. Aprenia amb molta velocitat. No s'aturava a descansar, sempre trescava per la terra, per l'aigua i per damunt els arbres. Però, l'Estepa li deia, que, si sortia de la seguretat del tallats, havia d'anar acompanyada de l'Escletxa i de les nines de la comunitat. I així ho feia, quasi sempre.         

4. LES VEUS DELS ANIMALS

Els anys passaren com un llamp. La Lluna era una nina meravellosa que amb aquells enormes ulls, del color d'una nit de cel estrellat, tenia a tota la comunitat embadalida. Quan era un nadó rodava de braç en braç, totes les coves la volien covar. Tot i que les dones de l'aigua en sabien el motiu, que era aquella taca blanca, en forma d'astre, en la nina dels ulls, no podien explicar-se com era possible l'alegria i el goig que desprenia aquell infant. Així com anà creixent, l'energia es va anar transmutant i es mostrava en formes i fenòmens que deixaven a les seves germanes d'aigua sorpreses. L'Estepa passava pena, podia sentir allò que com un aixam d'abelles tremolava dintre de l'ànima de la seva fillona. Tot i les lliçons que la difunta Matrona li havia donat, no podia deixar de pensar-hi.

Totes les dones d'aigua podien entendre allò que deien els arbres, les plantes, els animals i algunes, podien entendre el parlar de les roques. Les roques s'expressaven diferent que els éssers vius, tot i també estar vives, tenien un llenguatge tancat, ple de sons secs, difícils d'entendre. Les dones de l'aigua comprenien el llenguatge de les coses per l'aigua, pels batecs, pels buits... Algunes podien parlar amb espècies animals o vegetals, amb poques d'elles i eren poques les que ho podien fer. L'Estepa podia parlar amb l'Escletxa, que era una criatura molt desperta, que havia trobat quan era una bolla menuda de pel. Era una fura, marró, que havia salvat de la mort segura, atrapada dins el forat que formaven dues roques enormes i punxegudes.

La Lluna parlava amb tots els animals i les plantes de la Vall. Els seus preferits eren els corbs i les gavines, a causa de la seva enorme saviesa. Després de llargues converses, la Lluna tenia malsons, ja que els corbs i les gavines li contaven històries massa paranormals, per una nina de set anys, que mai havia sortit d'aquella muntanya. Ciutats, pobles i llogarets plens de gent, que maltractava a animals, que traficaven amb persones i que destruïen el camp. Deien, els animals, que els humans perdien el control sobre allò què feien a la natura, que una forta presència, fosca i màgica, s'estava apoderant dels racons de l'illa.

Després de les converses, sobre allò que preocupava als animals, la Lluna arribava a casa i feia llargues dormides. I era això el que preocupava a l'Estepa, precisament això.

3. DONES DE L'AIGUA

Les estrelles semblaven estar més a prop de la terra que mai, el cel bategava, esquitxat per el llum blavós. Els renous dels animals, dels arbres, de la terra, omplien de vida aquell instant. Si algú tancava els ulls, podia sentir com tot creixia, com sortien els brots dels aglans i s'endinsaven terra avall; com les roques grises, es cruiaven per la força de l'aigua, que volia brollar; les soques velles es morien, deixant pas als branquillons verds, gairebé fluorescents; tot hi volia participar d'aquella lluna.

La mare nerviosa, tapava el seu cos despullat, amb el vestit blanc dels parts. Totes les dones de l'aigua, des de temps immemorials parien amb aquella roba. Era una tela de drap fi, suau, amb un tacte que feia sentir a la portadora neta, lluenta, preparada. La Matrona s'encarregava de tractar la peça blanca com calia, exposant-la als rajos de lluna plena, i netejant-la en les aigües subterrànies de maig.

Les dones de l'aigua envoltaven la font de la vida. Una gisca gelada venia d'orient, torrent avall. El fum de la fulla de mata, impregnava la clariana de l'alzinar. Cada dona duia un bolic compacte de mata verda, que aguantava davant el rostre, amb la llentiscla ben vermella. Era com si el fum sortís de les seves boques, que delicadament anaven bufant, evitant que s'apagàs. Una nota de vent, en un instrument tallat a mà, un cant, que semblava més bé d'un animal. La Matrona començà a vessar paraules en una veu molt profunda, perduda molt enfora. I l'Estepa arribà, caminant per l'aigua de la font, descalça, inquieta.

Totes amb els ulls tancats, bufant, emetent sons guturals. La Matrona s'acotà de genollons devora la pica. L'Estepa li entregà el drap blanc. Un cop hagués nascut la criatura la taparia amb aquell pedaç. Les dues dones, començaren a respirar a la vegada, i les dues començaren a plorar, podien sentir com el cap se'ls omplia de pensaments i de fragàncies. Era ella, la nina havia començat a parlar. I com feia segles, un cap, unes mans, unes cames. L'Estepa no patia, només sentia l'enorme força que desprenia aquella criatura.

Quan tot semblava que havia acabat, fou com si la lluna s'esmorteís, el bosc, la garriga, la terra, va quedar sotmés en una densa fosca. I començaren els focs artificials, la màgia omplia la clariana, bolles de llum, el fum tornà espès, corrents liles volaven per el lloc, creant cercles, figures de galàxies. Des d'Alaró, Santa Maria, sentiren com l'aire s'havia aturat. Tota Mallorca sentí que algun fenomen estrany s'estava produint. I un plor, la lluna s'encengué. La Matrona l'havia embolicada, i ara reposava inert, com una estatua de pedra, amb la figura recent nada en els seus braços. L'Estepa la mirà, a les dues i la paraula "Lluna" li va sortir de la boca, quan va veure aquells enormes ulls, que reflectien la lluentor de l'astre.

2. LA NIT

Interminables esbarts d'ocells, grossos i petits, anaven vall endins, omplint tots els racons de precioses veus agudes, primes i victorioses- vitracs, caderneres, teuladers, gafarrons, verderols...  Quan els darrers taronges del dia, impregnaven les agulles dels pins, sonaven aquelles melodies, i el dia s'anava apagant. Canviaven els actors, les actrius, el decorat, el món no semblava el mateix, amb la fosca, amb les ombres, es transformava la natura i apareixien les bèsties de la nit. De davall la fullava i dels seus caus, anaven conquerint la nit. 

Òlibes, fures, marts, genetes, eren conegudes popularment com els animals nocturns. Però, altres formes de vida, es despertaven de nit, temptejant la fosca amb ulls lluents, de colors transparents, capaços de veure i sentir, la més lleu de les roçades, la més discreta de les petjades. 

L'Estepa es preparava en la seguretat de la cova per el part que s'acostava. Hi havia moltes senyals, que indicaven que la criatura que duia en el ventre seria dona, i els somnis que tenia de nit, no deixaven de desvetllar que seria un part carregat de màgia: el cap se li omplia de colors; Una esfera de vidre prim, la cridava cada nit, tot i ser una esfera sense relleus, pareixia com si tengués cara; i li feia preguntes sobre ella, sobre la Matrona i sobre l'energia fosca que s'estava apoderant de la vall i de tota la Serra. L'Estepa aprengué a parlar en somnis, de mica en mica anava oferint respostes a l'ésser que seria la seva filla. 

La Matrona, que era la dona més vella de la comunitat, havia acompanyat en el naixement a totes les dones vives de la vall. La Matrona, sabia que era vetusta per un part com aquell. No era cap secret, totes les dones de l'aigua sabien que la seva vida estava en joc, però, també sabien que no hi havia altre remei. 

S'acostava la nit. La bassa de la vida, en la clariana de les alzines, de cada cop estava més plena de llum. La lluna s'anava omplint com el ventre de la dona que seria mare. Tot el bosc respirava aquella energia, les nits més lluentes, silencis eterns, els plors d'una mare davant el foc. 

1. COANEGRA

Una aura blava es desprenia del puig d'aquesta història. La gent es mirava el comellà amb una sensació extranya, tot i ser un indret del que en treien gran profit, de llebres, de bolets, de terra, d'herbes... La vall de Coanegra s'aixecava cada dia amb aquell cel especial, ja fos un dematí d'hivern, de tardor o de primavera, fins i tot d'estiu. El vel, la boira, l'atmosfera, deien les persones normals.    

Però, allò que no sabien i que només es podien imaginar, eren les cançons de bruixes, de fetge i encanteris. Els esquitxos de màgia que convertien la vall en un monstre desgarbat, donant forma i canviant l'aspecte de tot el que vivia en aquelles terres. La muntanya bramava, sota tots aquells llamps de ciència oculta. Però poc a poc, els misteris de la comunitat de Coanegra, s'anaren esvaint. De cada cop es sentien més recloses en les seves coves, manco protegides, tot i l'existència mil·lennària de la seva raça.  

De misèria i maldat n'estaven plens tots els racons de terra i soca, perduts allà aprop d'allò que era casanostra. En una cova naixè una ninona, tacada per la gota, per l'aigua que brotava de la font del misteri. En aquella comunitat, amagada, de les persones de llet - elles eren les dones de l'aigua - brotà una nova esperança. Era ben coneguda la llegenda de la nova matrona, aquella que duria la pau i la llum a la seva sang. Però, el seu naixement, tengué un fort impacte en la seva petita comunitat, allunyada de tot, fins i tot dels homes que feia segles que no vivien amb elles.